Història de l’Avet Roig

L’Avet Roig ès una escola amb molta història, es per això que hem cregut interessant afegir una petita part en aquest web dedicada a la seva trajectòria:

Etapes de l'escola

L’any 1966, moguts per la inquietud sobre el tema de l’educació dels infants i davant la problemàtica escolar a Sant Celoni, el matrimoni format per Teresa i Antoni Riera inicien una colla de contactes amb gent amb qui creuen que poden estar interessats en la idea de veure quines són les possibilitats de fundar una escola catalana de pedagogia activa, sense afany de lucre.

La idea és compartida inicialment pel matrimoni Wenderburg i, tot seguit, en arribar aquesta idea a oïdes del matrimoni Pujol i Mogas i també de Maria Coll, tots se senten interessats en el projecte i s’integren al grup.

Aquest grup comença a treballar i d’entrada es mantenen un seguit d’entrevistes amb personalitats catalanes del camp pedagògic: Alexandre Galí, Ramon Fuster, Jordi Cots, Marta Mata … i mestres de l’escola “Elaia”. Tots ells donaren recolzament a la idea, coincidint amb el fet que per a la continuïtat i bona marxa de l’escola era imprescindible assegurar-se la gestió econòmica.

El grup de pares inicial s’amplia i entren a formar-ne part els matrimonis Orench, Gurri i Navarro.

Decideixen tirar endavant el projecte i, amb molta il·lusió, es va buscar un local. El primer va ser el carrer de Ramis, 6 i era propietat de J. Riera. S’acondiciona el local i es prepara tot el material: taules, cadires, pissarres … Les primeres mestres van ser la Sole Roig i la Teresa Riera.

El grup es va anar modificant i finalment quedà integrat pels matrimonis Pujol, Orench, Riera, Wenderburg i per la Maria Coll.

L’any 1970 en quedar-se petit el local, es trasllada l’escola al carrer de Barcelona, als pisos propietat de la família Oller fins que, finalment, es decidí de fer una escola de nova planta.

És en aquests moments que el grup de mestres, encapçalat per en Jordi Pujol i Forn, fa una tasca clara d’adaptació a la realitat de Sant Celoni dels corrents pedagògics més avançats que entraven en col·lisió amb l’esperit pedagògic d’una dictadura en decadència que pretenia generalitzar i no particularitzar, homogeneïtzar i no pas individualitzar, i on el principi pedagògic bàsic era: “la letra con sangre entra”.

L’equip de mestres fa una tasca de recerca profunda de les escoles de la Generalitat republicana que queden enllaçades amb els corrents europeus que han encapçalat eminents pedagogs i psicòlegs com Piaget, Montessori, Petalozzi … la gran tasca de l’equip de mestres era enllaçar tot aquest material ja existent i concretar-lo a la realitat del nostre poble. Una tasca enormement difícil ja que la situació social del poble vint-i-cinc anys enrere era la típica que es pot donar després de molts anys, gairebé trenta, de fosca dictadura.

A partir d’aquest moment ja no es pot parlar, únicament, de “pares fundadors”, cal parlar de pares i de mestres, cal començar a parlar de comunitat educativa. És un moment de discussió, de confrontació d’idees, de posar sobre la taula els propòsits i les línies mestres que han de configurar la idiosincràsia de l’escola.

És el moment d’afinar conceptes perquè l’escola, encara embrionària, ha d’anar prenent uns paràmetres que la faran, dintre de la població, única i prou diferenciada de la resta d’escoles.

L’edifici de nova planta s’inaugura. Pot dir-se ja que hi ha una escola i que aquest edifici nou n’és la realitat més palpable. Cal destacar l’embranzida que l’Antoni Pujol i Forn ha donat a l’aventura, en aquest moments, de fer una escola d’aquest tipus.
L’escola nova s’inaugura el 16 de desembre de 1973, ha estat obra de l’arquitecte Esteve Rovira qui ha mantingut reunions constants amb mestres i pares per tal de fer una obra que s’adaptés del tot a les línies mestres que configuraven el tarannà de l’escola.

Una de les coses que caracteritzava el nostre centre era la participació de tots els membres de la comunitat educativa en la marxa de l’escola. Són aquests, moments de fort debat, on tothom podia dir la seva en el marc de les línies bàsiques de l’escola: catalanitat, escola activa, sense afany de lucre, aconfessional, arrelada al poble …

Si no hi hagués hagut aquesta obertura, aquest debat obert a totes les opinions, l’escola no hauria passat per tots els alts i baixos que ha passat, no s’haurien magnificat els problemes com es va fer i que, en definitiva, portaven una efervescència que d’una banda era bona com a tensió i activitat de la comunitat educativa, però per l’altra banda van portar una manca d’estabilitat que es convertirà, finalment, en una inestabilitat constant. L’estabilitat necessària per a una bona tasca pedagògica és un parèntesi molt breu en aquest centre educatiu. Així hem de recordar la partença d’en Jordi Pujol i una bona part de l’equip de mestres que hi havia treballat fins aleshores i la vinguda d’un nou director -l’Ignasi Casals- que portarà durant un temps, les regnes de l’escola.

No passa massa temps en tornar a aflorar problemes de fons entre un grup de pares fundadors i el nou equip de mestres al qual dónen suport un bon nombre de pares.

Tot això porta a la divisió de l’escola als inicis del curs 1976-77. La major part de mestres, amb un bon nombre de pares, se separen de l’escola inicial i en creen una a Llinars del Vallès.

S’ha produït un trencament, però l’escola ha d’anar endavant. Això és el que pensen i fan els pares que es queden.

En començar el curs 1976-77 a finals de setembre es va produir el trencament de l’Escola Ginebró per diversos motius. La majoria de mestres es traslladen a Can Bordoi de Llinars, i com que el permís legal de l’escola i el nom de Ginebró s’havia tramitat a nom d’una d’aquestes mestres, l’escola de Sant Celoni quedà sense documentació legal de funcionament i sense nom.

Aquell curs a l’escola quedaren molt pocs nens (49); com que els mestres havien marxat gairebé tots, unes quantes mares anaven a donar les classes i altres grups de pares i mares feien gestions per contractar mestres, cosa gens fàcil un cop començat el curs.

 Aquest període va ser molt difícil, tant per la part econòmica, com per la part administrativa perquè sense el permís legal no es podien donar els llibres d’escolaritat a final de curs. Això es va resoldre amb la col·laboració de l’escola pública de Sant Celoni, i del seu equip directiu que, amb el consentiment de l’inspector de la zona, van solventar aquest problema.

Per al curs 77-78 ja es va tenir la legalització amb el nom nou de “L’AVET ROIG” que va ser triat pels mateixos nens de l’escola.

El permís obtingut era el definitiu, i es va aconseguir molt ràpidament gràcies a la col·laboració de la delegada d’Ensenyament de Barcelona, ja que era un procés que normalment podia durar tres o quatre anys, però que es va aconseguir en deu mesos.

Salvats aquests obstacles, l’objectiu era aconseguir la subsistència i continuïtat de l’escola. Per obtenir subvencions, calia arribar als 30 alumnes per aula. Tot un seguit de gestions al Ministerio de Educación y Ciéncia, a Madrid i gràcies a la col·laboració de la funcionària responsable, es va aconseguir la subvenció del 50%.

Traspassades les competències a la Generalitat, es va anar gestionant fins a la subvenció d’una aula d’educació especial integrada i, posteriorment, es va poder entrar dins del grup d’escoles concertades.

Es podria dir que, després del trencament de l’escola a principis del curs 76-77, aquest va ser un curs pont perquè l’equip de mestres es va fer a partir de gent nova amb poca experiència i, al principi, almenys, poc cohesionada. A finals d’aquest curs molts mestres van deixar l’escola i es va preparar un equip que havia de donar un perfil d’inserció al poble de Sant Celoni, amb mestres del poble, joves i amb ganes de treballar i que havia de tenir clara la necessitat d’aquest tipus d’escola a Sant Celoni.

El temor va planar sobre els pares a causa del trencament anterior i volien evitar qualsevol problema que portés a situacions conflictives a l’escola. És per això que en el curs 78-79 es van elaborar dos documents que havien de ser els pilars clars de l’ideari del centre i del seu funcionament. Els dos documents, estudiats i valorats per l’equip de mestres i també per part dels titulars de l’escola, van ser aprovats durant aquest curs. L’aprovació dels documents es va fer en un incipient Consell d’Escola que estava format per representants dels mestres i representants de la titularitat.

Els documents eren els següents: – la línia pedagògica del centre que definia l’escola com a catalana, de servei al nostre poble, pluralista ideològicament, activa i democràtica amb un total respecte a la llibertat, i amb una forta dosi d’estímul al treball escolar (no eren diferents els principis però quedaven escrits i revaloritzats) i, – l’equip de mestres que donava un enfocament a l’organització pedagògica del mestre i definia les funcions de l’equip i de cada mestre marcant clarament els marges d’actuació que li eren propis.

Això va donar estabilitat i va permetre un treball de mestres que, a voltes, havia estat mediatitzat (no pas voluntàriament) per l’activitat dels titulars recelosos per la situació que s’havia passat feia dos cursos.

L’estudi i aprovació d’aquests documents van permetre, tanmateix, una clara definició de les funcions pròpies del titular (que feia d’empresari) i dels mestres en la seva tasca pedagògica quotidiana, però a més, va permetre la formació del Consell Escolar que, en definitiva, va ser precursor de l’actual Consell Escolar, normalitzat per la LODE.

En aquest Consell no hi havia encara representants dels pares. Va haver de ser durant els cursos 79-80 i 80-81 quan el Consell d’Escola va passar a ser el màxim organ decisori de l’escola.

La crisi econòmica que experimentava la nostra escola no constituïa un fet aïllat dins l’entorn de l’ensenyament privat català d’aquells anys. Com a conseqüència de l’esclat ideològic de 1968 a França, que esperonà la revisió d’antics conceptes culturals, i de la resistència activa al franquisme i al seu propòsit d’anihilament de la realitat catalana, es crearen al nostre país multitud de projectes de reafirmació nacional, alguns dels quals es plasmaren en la creació d’escoles basades en les iniciatives de la societat civil. El propòsit era clar. Es tractava de crear una alternativa d’escola catalana, democràtica, plural, activa, laica i arrelada a l’entorn que naixia enfront d’un tipus d’escola pública o privada, no acrítica respecte al franquisme i a tota la seva ideologia i distanciada totalment de la nostra identitat nacional.

Les iniciatives proliferaren en tot el país, impulsades per grups de pares i mestres, amb un fort component d’idealisme, que prengueren models pedagògics autòctons (antigues escoles de la Generalitat republicana) o bé van seguir els més moderns esquemes europeus, (Piaget, Montessori …). Totes aquestes iniciatives es basaren en un alt grau de voluntarisme il·lusionat però, al mateix temps, sense el necessari grau de professionalitat per aconseguir una adequada viabilitat econòmica a tan lloables propòsits.

Així, poc a poc, a principis dels anys 80 anaren fent fallida escola rere escola amb molt poques possibilitats de recuperació. No vol dir que amb aquests raonaments vulguem obviar les deficiències administratives i d’organització que l’empresa de l’Avet Roig va tenir, ans el contrari creiem que amb una millor gestió i una millor coordinació amb pares i mestres, s’hagueren pogut estalviar molts maldecaps que mestres, pares i alumnes sofrírem. Però és just que, amb la perspectiva que ens donen els anys transcorreguts, situem aquesta crisi dins del context en què es desenvolupà.
Però tornem a la nostra escola. Durant el curs 1985-86 la situació econòmica va esdevenir-se insostenible i l’empresa, veient-se desbordada pels problemes, cerca una sortida airosa de continuïtat mitjançant diverses fórmules. S’estudia la viabilitat de crear una fundació que assumeixi l’escola però la proposta no va reeixir, com tampoc van tenir èxit les negociacions entre l’empresa i els mestres a fi que aquests es fessin càrrec de la titularitat de la mateixa, a causa de les feixugues càrregues econòmiques.

Paral·lelament a aquestes solucions, diguem-ne internes, l’empresa feia gestions per aconseguir la venda pura i simple de l’escola i va arribar a un principi d’acord, a finals d’aquest curs, amb el “Centro Politécnico Villar” de Barcelona.

Amb això, al següent mes de juny, la nova empresa es va presentar oficialment en una reunió presidida pel Sr. Villar, el qual delegava com a representant seu el Sr. Rebolloso i nomenava director al Sr. Romero. El discurs de presentació i fixació d’objectius del Sr. Villar fou d’una extemporaneïtat increïble, totalment estrany al tarannà de l’escola i se’ns presentava com un retorn a la tipologia pedagògica pròpia de les més fosques èpoques predemocràtiques. Aquest primer contacte amb l’empresa Villar esglaià fortament una majoria de pares que temeren, amb raó, que l’ideari de l’escola estigués en joc i que s’hauria de seguir molt atentament l’esdevenidor.

Abans que comencés el curs 1986-87, van donar comiat a tres mestres de la plantilla de l’Avet Roig, la qual cosa no tranquil·litzava precisament els pares i els mestres. En aquells moments àdhuc es jugava el nom de l’escola, perquè apareixia a la teulada un gran rètol que deia “C.P. Villar”. Al mes de novembre s’escollia el 1r. Consell Escolar, d’acord amb la LODE, amb una relativament elevada participació (50%) que denotava el compromís que anaven adquirint els pares respecte a l’incert futur de la nostra escola.

Al final de curs Villar acomiadava dos mestres més culminant una situació que esdevingué insostenible i altament preocupant en veure l’estat de descomposició de l’escola que tots plegats havíem somiat.

El curs següent, 1987-88, significa un pas més en el deteriorament de la gestió administrativa i econòmica de l’escola. La pròpia empresa experimenta serioses dissensions internes que aguditzen el caos existent. El Consell Escolar, amb el suport de mestres i pares, inicia contactes amb el FAPAC i amb la Inspecció d’Ensenyament a fi d’expressar la seva creixent inquietud davant el futur de l’escola, perquè estava en perill la subvenció concertada amb la Generalitat a causa de la pèrdua d’alumnat. No obstant aquesta situació, va ser encomiable el fet que mestres i Consell Escolar intentessin que la docència no se sentís col·lapsada, que les classes donessin sensació de normalitat i que els alumnes no patissin les conseqüències d’aquesta situació.
A començaments del curs 1988-89 s’escriu una carta al president de la Generalitat en la qual, el Consell li expressa la seva preocupació per l’estat de l’escola. El president Pujol contesta indicant la conveniència de posar-se, el més ràpidament possible, en contacte amb la Conselleria d’Ensenyament. El 29 de novembre, el conseller Laporta i la directora general Carme Laura reberen una representació de l’APA que els exposà la situació de l’escola. La resposta consistí en confessar la impotència de l’Administració a l’hora de donar solucions, perquè la nostra escola tenia titularitat privada i únicament podien intervenir en casos flagrants de vulneració de la legalitat vigent. Es busquen aleshores solucions alternatives, com intentar la municipalització de l’escola, crear una cooperativa de pares i/o mestres, etc … però cap va poder fructificar. També a la Direcció Territorial d’Ensenyament va tenir lloc una reunió entre els Srs. Villar i Moraleda per una banda i el Sr. Antoni Pujol i en Carles Montoriol, com a representant de l’APA per l’altra, on s’establiren uns compromisos que havien de facilitar el futur de l’Avet Roig. Aquest acord va ser trencat per part de l’empresa Villar.

Amb tot això, el Consell Escolar tingué coneixement que la titularitat de l’escola no pertanyia encara al Sr. Villar, malgrat totes les aparences, i va decidir fer causa comuna amb les Falgueres, empresa titular del centre i que estava representada pel Sr. Antoni Pujol. Es constituí, davant notari, al juny de 1989, una gestora que assumí totes les responsabilitats de l’escola i que estava formada per Carles Montoriol, Quim Calvet i Joan Valls per part de l’APA, i Antoni Pujol i Antoni Riera com a representants de les Falgueres. I aquí finí la presència de l’empresa Villar a l’Avet Roig.

La gestora hagué de carregar amb tota la desafortunada herència dels últims anys i, amb una molt estimable voluntat de servei, dirigí en tots els aspectes la nostra escola. Mentre l’Antoni Pujol iniciava accions per vendre la seva titularitat, cosa que fructificà el desembre de 1989 quan el Sr. Jacinto Azcárate l’adquirí, comprometent-se a respectar l’ideari de l’Avet Roig. Va posar la seva professionalitat, adquirida en el terreny de l’escola privada, al servei del futur d’un tipus d’escola que pretén materialitzar uns ideals de catalanitat, democràcia i arrelament al nostre entorn i que mai havia d’haver merescut tantes atzaroses circumstàncies en la seva densa i ja dilatada existència.

A l’estiu de 1989 el Sr. Jacinto Azcárate Sola es va fer càrrec de l’Escola, aconseguint remuntar la matrícula i restaurar la confiança vers la continuïtat de l’Escola. Sempre respectant els trets d’identitat i l’estil pedagògic del Centre que té com a fita de Qualitat en l’Ensenyança.

L’any 1997 va aconseguir ampliar l’Escola i fer una línia pedagògica de 3 a 16 anys.

En la mateixa línia pedagògica del centre, l’any 2006 es realitza el relleu generacional amb el seu filll Ignacio Azcárate López, apostant per la innovació pedagògica, la participació de les famílies, les noves tecnologies i la potenciació de l’anglès.

Finalment, l’any 2015, la Montse Boter i Banús accepta el repte de dirigir l’Escola cap a noves metodologies d’ensenyament i obrir encara més l’Escola a les famílies.

Sempre s’ha respectat els trets d’identitat i l’estil pedagògic del Centre que té com a finalitat la Qualitat en l’Ensenyança. L’escola s’ha convertit en un espai obert, dinàmic i dinamitzador al servei de l’alumnat. Treballem en aquesta línea en el present i el futur de la nostra Escola.